Estrena en cinemes el 23 d’octubre de 2026
La pel·lícula s’ha convertit en un fenomen al Japó: la producció japonesa més vista del seu moment, arribant al núm. 3 de la taquilla global i recaptant més de 6 milions de dòlars.
El nou treball de l’aclamat cineasta —reconegut per títols com Cure, Pulse o Tokyo Sonata— construeix un relat sobri i atmosfèric en què allò històric es combina amb una mirada profundament contemporània. Silenci, espai i tensió latent defineixen un gir cap al cinema d’època sense abandonar les constants de la seva obra.
EL SAMURAI I EL PRESONER (Kokurôjô), escrita i dirigida per Kiyoshi Kurosawa, arriba als cinemes el 23 d’octubre de 2026 de la mà d’ADSO FILMS. Inspirada en la novel·la de Honobu Yonezawa, la pel·lícula formarà part de la Secció Òrbita del Festival de Sitges 2026.
Després del seu pas per Cannes Premiere 2026 i el circuit internacional (Fantasia, Sydney, Bucheon, Melbourne), consolida Kurosawa com una de les veus imprescindibles del cinema d’autor contemporani.
Quan Murashige Araki es rebel·la contra Nobunaga Oda, queda assetjat al seu propi castell. Una sèrie de crims misteriosos desencadena por i desconfiança entre les seves files. Forçat a aliar-se amb Kanbei Kuroda —estrateg brillant i perillós, empresonat a les masmorres—, ha de descobrir la veritat abans que caigui la fortalesa.
El film proposa una reflexió sobre el deure, la identitat i el pes de les decisions individuals en contextos de violència i transformació, més a prop de la guerra psicològica que del vessament de sang.
Basada en la novel·la Kokurojo de Honobu Yonezawa, l’adaptació combina drama històric jidaigeki i ficció de misteri amb una precisió gairebé quirúrgica: cada peça de l’enigma està entrellaçada de manera que, si en faltés una sola, tota la història podria venir-se’n a baix.
«Avançar cap al paradís, retirar-se cap a l’infern» — frase budista que batega al cor de la pel·lícula.
Kiyoshi Kurosawa (Kobe, 1955) és un dels autors més influents del cinema japonès contemporani. La seva filmografia transita entre el thriller, el terror psicològic i el drama, amb obres com Cure (1997), Pulse (2001) o Tokyo Sonata (2008), aquesta darrera guardonada a Cannes (Un Certain Regard – Premi del Jurat).
Entre els seus treballs recents destaquen Cloud, Chime, Serpent’s Path i La dona de l’espia. El seu cinema es caracteritza per una atmosfera inquietant, un ús expressiu de l’espai i una mirada única sobre l’alienació i les relacions humanes.
El samurai i el presoner suposa una nova incursió en el seu univers creatiu, traslladant les seves inquietuds temàtiques al Japó històric del període Sengoku.
Kiyoshi Kurosawa
La novel·la havia guanyat una sèrie de premis literaris al Japó i era molt coneguda. Jo no solc llegir gaire ficció, així que no en tenia ni idea fins que la meva productora me la va recomanar. Feia temps que m’interessava el senyor feudal de l’era Sengoku, Murashige Araki. En la primera lectura em vaig adonar que era un tipus de llibre inusual al Japó: una novel·la de misteri sorprenentment lògica i meticulosament construïda. Era enormement entretinguda, i vaig sentir que adaptar-la al cinema seria un desafiament realment significatiu.
En ser un misteri, la història depèn d’un crim, un mòbil i un mètode, entrellaçats de forma tan precisa que, si en faltés una sola peça, tota la història podria venir-se’n a baix. Vam haver de ser extraordinàriament curosos amb el guió. Però més enllà dels trencaclosques criminals, la gran fascinació resideix en el misteri que envolta les paraules i accions del protagonista, Murashige Araki: un senyor feudal molt diferent de qualsevol convencional del període Sengoku.
No volia inventar un estil nou de drama d’època. Em vaig proposar fer un jidaigeki extremadament ortodox, del tipus que avui és rar de veure. El públic contemporani ha oblidat en gran mesura els grans drames d’època de les dècades de 1940 i 1950. Alhora, aspirava a la forma clàssica contant una història contemporània. El veritable Murashige Araki tenia un pensament sorprenentment modern per al segle XVI: un protagonista ideal per parlar tant a la història del cinema com al nostre present.
S’origina en l’antic budisme japonès, però continua aplicant-se avui. Tothom sap quanta misèria sembren les postures absurdes de qui està al poder i es veu encadenat per aquestes mateixes paraules. En aquest sentit, la frase que pronuncia Chiyoho a prop del final —«Hi ha paradís fins i tot per a aquells que es retiren»— té una influència enorme en les accions posteriors de Murashige i un pes tremendo també per a mi.
He fet moltes pel·lícules violentes, però no sóc fan de les representacions explícites. Si vols violència real, avui la trobes a YouTube; això no és cinema. La violència al cinema ha de ser real i continguda alhora. És ficció, direcció i interpretació: un moment crític que posa a prova el director i els actors. En l’instant en què comences a fer ostentació d’aquesta tècnica, una flagrant artificialitat omple la pantalla.
Entre els actors japonesos de trenta i pocs, senzillament no hi ha ningú més a part de Masaki Suda que pugui interpretar algú tan ambigu i complex: les veritables intencions del qual són impossibles de llegir, que pot passar de sant a vilà en un instant. Per a Murashige, Kanbei és de vegades aliat, de vegades servent i de vegades gairebé demoníac. El veritable eix, però, és Murashige: com un home d’immens poder renuncia a aquest poder i assoleix la seva llibertat. Masahiro Motoki va interpretar aquesta transformació de 180 graus amb absoluta perfecció.
En una pel·lícula, l’autor té l’obligació d’oferir una resposta a cada misteri que planteja. Alhora, no crec necessari explicar les raons darrere de les accions del protagonista. Murashige va resolent els misteris amb precisió, però la raó per la qual finalment abandona el castell mai no s’explica. Històricament ho va fer de forma sobtada; jo simplement ho vaig retratar tal com va succeir.
No sóc un especialista en terror; sempre he aspirat a ser un artesà capaç d’abordar qualsevol gènere. Quan va arribar l’oferta d’un drama d’època basat en una gran novel·la, no hi havia opció de rebutjar-la. No tinc interès a deixar les meves empremtes dactilars en una pel·lícula. I, tanmateix, pot haver-hi algun fil conductor entre el conjunt de les meves pel·lícules i aquesta. Trobar-lo és feina de crítics i espectadors. Amb aquest nou llargmetratge, espero en silenci que torni a succeir el mateix.
